Avui és amb el cor trist que faig aquesta entrada. La Sílvia Servan ja no és amb nosaltres i no puc menys que entristir-me abans d'enrabiar-me. Un altre dia escriure una anècdota divertida que tinc amb ella... I això m'enfurisma més perquè ja no es podrà repetir; ja no podré compartir res més amb ella aquí, a la terra. Ningú ja podrà i la pèrdua és immensa.
Paso paraula a l'Elisabet Marí, que ens ha deixat aquest comiat:
Pel teu amor, jo per això robaria.
Quan el sol s´amagui, l´atraparé
i quan la pluja torni, la lliuraré....
el meu amor per tu no se m´escapa.
Un amor, que jo per tu robaria.
Robaria un cel, un petó, una màgia i
aquells paisatges en els que vam passar plegades.
Un amor que jo per tu robaria un cabaç de llunes nimfes i
unes nits ardents de plata.
Robaria mil petons de seda, d’aquells
que amb les teves mans et vaig donar.
Va ser una nit abans de l´Anada
i amb el teu respir em vas deixar.
Jo per tu l´amor tan gran robaria.
Vas tenir una filla amb nom de fada,
i una petita amb cabells de lliri blanc.
Sé que veuràs mars i oceans i muntanyes
que no s’han vist abans.
Compliràs el somni que vas demanar,
"Ser lliure i viatjar"
Silvia Servan amb amor
et deixo marxar.
Elisabet Marí
I la tristor no se´n va,es queda per sempre.
ResponderEliminarMira el que deia Martí i pol:
Ara saps que la mort no és morir-te
sinó que mori algú estimat. La teva
mort no et convida al tètric espectacle:
te’n fa protagonista, i deu ser trist.
Però més trist és veure l’agonia
lenta d’algú que estimes, com el cos
tan conegut es degrada i malmet
fins a tornar-se un feix d’ossos i pell
que ni se serva, però encara estima,
i parla de guarir-se amb l’esperança
de qui mai no ha perdut la fe en els altres.
Clames llavors als déus i contra els déus
inútilment, que els déus mai no responen
i el seu callar és un mirall opac.
Torna, doncs, al teu clos i fes-t’hi fort
amb una opció de vida, ara que saps
que morir-te no és la mort, i emplena
d’amor el buit de l’estimada morta.
ánims,Isabel
La perdua d'un amic sempre es una càrrega difícil de portar. Conec de sobres aquesta sensació i l'únic que puc fer es donar-te ànims.
ResponderEliminarLa Silvia estaría molt contenta de saber que era la protagonista d'un poema tan agredolç com bonic.
També estaría contenta de saber que tenía una gran amiga com tú.
I també l'hi hagues agradat que la recordessis en els bons moments.
Endavant, Isabel.