Balada de Fra Rupert

Fra Rupert era un caputxí que va aconseguir gran influència entre la burgesia dominant a Barcelona. El poema es va recitar en públic el dijous 19 de desembre del 1935 després d'una conferència de Federico García Lorca. "Sagarra recità la balada, entre les riallades homèriques i la satisfacció total dels assistents. L'èxit fou tan unànime i tan fort, que Margarida Xirgu decidí enfilar.se damunt una cadira i recitar-lo novament, aquesta volta imprimint-li el dramatisme digne d'una tragèdia grega. Lorca, emocionat,  va sentenciar: "Que grande eres, Margarita! Con una actriz como tú y un poeta como Sagarra, la lengua catalana no morirá nunca". 

BALADA DE FRA RUPERT  

Fra Rupert, de les dames predilecte, 
menoret d'aparell extraordinari, 
puja a la trona amb el ninot erecte 
i com aquell que va a passar el rosari, 
sense gota ni mica de respecte 
als vots del venerable escapulari, 
mostrant, impúdic, el que té entre cames 
excita la lascívia de les dames. 
I amb veu entre baríton i tenor 
canta Rupert, l'impúdic fra menor: 

Gustós, senyores, m'avinc 
a explicar-vos com els tinc. 

Els tinc grossos i rodons 
com els Pares Felipons. 

I els tinc nets i sense tites 
com els Padres Jesuïtes. 

Els tinc frescos i bonics 
com els Pares Dominics. 

Cadascun em pesa un quilo 
com els del Pare Camilo. 

Se'ls podria portar amb palmes 
com aquells del Mestre Balmes. 

No els tinc tous ni tampoc nanos, 
com els tenen els Hermanos. 

Ni plens d'innoble mengia 
com els del Cor de Maria. 

Ni tenen les bosses tristes 
com els dels Germans Maristes. 

I no em ballen nit i dia 
com els de l'Escola Pia. 

No són els grans de rosaris 
que pengen als Trinitaris. 

Ni fan aquell tuf de be 
dels frares de la Mercè. 

Cap paparra se m'hi arrapa 
com als monjos de la Trapa. 

Ni massa tocatardans 
com són els dels Salesians. 

Ni peluts ni escadussers 
com els d'altres missioners. 

Ni amb el gàl.lic i els veneris 
d'altres dignes presbiteris. 

Ni ridículs ni pudents 
com ho són en tants convents. 

Ni aprimats per els mals vicis 
com els tenen els novicis. 

Ni tronats i plens de grans 
com els pobres postulants. 

Ni amb els senyals alarmistes 
dels ous dels seminaristes. 

Ni amb un tip i altre dejú 
com els frares de Sant Bru. 

Se'm poden contrapuntar 
amb tots els sants de l'Altar. 

No se'm poden tornar enrera 
com li passava a Sant Pere. 

I tenen un toc tan suau 
com els collons de Santa Pau. 

Són peces que fan lluir 
com els de Sant Agustí. 

I poden omplir un cabàs 
com els ous de Sant Tomàs. 

I encara sobrar-ne un tros 
com passava amb Sant Ambròs. 

Tenen aquell tuf honrat 
dels collons de Sant Bernat. 

No m'arriben fins al cul 
com a Vicenç de Paül. 

No m'escalden la titola 
com a Ignasi de Loyola. 

No em freguen la pastanaga 
com a Sant Lluís Gonçaga. 

Hi ha més tall i més tiberi 
que en els de Sant Felip Neri. 

No hi ha al món un tal encert 
com els ous de Fra Rupert. 

La que els tocqui amb vehemència, 
cinc-cents dies d'indulgència. 
La que en copsi la grandària, 
fins indulgència plenària. 
I el cul que no els és rebel 
anirà del llit al cel. 

No té l'Església Romana 
cosa més noble i més sana, 
ni té l'Orde Caputxina
peça més pulcra i més fina, 
disposada a tot servei 
Ad Majorem Gloria Dei.